La pluja, cau i regalima per la nostra cara. Camufla les llàgrimes, et fa sentir més i més viu. Tot és moll, tot cobert de pluja, una pluja que per instants ens fa a tots iguals.
Els dies de pluja tot és més. Tot sembla més difícil, com a la vida moltes coses. Sembla com si la pluja ens abaixés els ànims quan veiem que cau. Però tot el contrari, hem de disfrutar que la pluja cau, ens mulla i fa sentir cada gota en la nostra pell. Que tots veiem el mateix i pensem que la pluja fa més difícil les coses per l'únic fet que les mulla i les fa relliscoses.
Fa relliscoses les decisions, si vas ràpid rellisques segur. Si t'ho penses massa t'acabes mullant tant que et tornes impulsiu.
La pluja et fa prendre't el teu temps, sense perdre'l, donante pressa que les coses passen, que la vida passa, que t'has de donar una mica de pressa però sense arribar a ser impulsiu o relliscar.
Que la pluja és bona, tot sembla anar més lent, tot el que es fa de pressa corre el risc de ser fet més malament amb major probabilitat.
Que la pluja ens mulla a tots i que ningú se'n salva, per molt paraigües que portem. Sempre ens acabem mullant, poc o molt. El paraigües és l'intent que la vida no ens agafi desprevinguts i puguem prendre'ns més temps per prendre decisions, que sempre tenen quelcom important.
Que al final el que compta és que ens mullem el menys possible, cosa que significarà que a part de portar un bon paraigües sabem prendre les decisions com i quan cal, que no és cosa fàcil i que a sobre sempre, sempre, podem relliscar o amarar-nos si no anem amb compte.
Ai, si tots els dies fossin de pluja, però no ja físicament, que penséssim com si tots els dies fossin de pluja; que hi hagués sempre un núvol a sobre nostre recordant-nos que sempre plou, que ens prenguem el nostre temps, que no rellisquem i que ens mullem el menys possible, que el paraigües mai serà prou gran per cobrir-nos sempre.
Sense oblidar-nos que l'objectiu màxim de la pluja és fer-nos ser qui som, sense oblidar un bon paraigües sempre trobareu el moment per mullar-vos una estona i obrir els braços, amarant-vos, deixant el paraigües i oblidant-vos de la vida, que no tot a la vida és prendre decisions i estar preocupat, sinó també disfrutar i sentir-se viu.
