Felicitat vers el temps

Feia ja massa que no escribia i l'altre dia: parlant, veient i llegint vaig arribar a certes conclusions força convincents. Una persona que admiro bastant deia: "la vida no és quelcom per mantenir-la guardar-la, és per viure-la". Llavors em vaig parar a pensar i vaig recordar un dels "lemes", si em permeteu dir-li així, que sentía des de feia ja molt temps: viure una vegada per intentar viure per sempre. L'hagueu sentit o no abans us adonareu que la primer cita no cuadra amb la segona. Trobo que la primera és la que té raó. I aquí ve la segona conclusió: trobem la felicitat en fer allò que ens agrada i que disfrutem fent-ho. 

Ergo, si visquessim per sempre sense tenir en compte el temps que invertim en fer allò que ens agrada no li donaríem gens de valor a fer allò que ens agrada, a ser feliços, perquè "sempre" hi hauria temps per ser-ho. No li donaríem valor a el temps, que és el més preuat que tenim ara, i crec que acabaríem avorrint-nos de viure, sí, literalment. No podríem fer de la nostra vida un dia a dia trepidant que ens fes feliç fins i tot quan somiessim. A més, a quina edat ens "quedaríem"? Joves, vells? Com es podria determinar?

Bé, llavors, donem-li un sentit menys literal a la segona frase. Intentar viure per sempre podría significar ser viu en els pensaments d'aquells que et recorden, d'aquells que et recorden sent feliç, en els teus millors moments; moments en els que els feies feliços, massa memorables i tot. Moments que seran més valorats en el moment en que ja no tinguem temps, temps per ser feliços.

Darse cuenta

Siempre recordaré aquellos ojos mirándome fijamente.

Era un día soleado como cualquiera que tu hayas vivido. Como siempre fui a la universidad. Pero aquel dia también cogí el transporte público para ir a comprar el regalo de cumpleaños de un amigo.

Recorrí un par de pequeños centros comerciales y ante la negativa de encontrar algo decidí, que al tener tiempo, iría a algunas de las tiendas del centro de Barcelona.

Así lo hice, cogí el primer autobús que pude y en 20 minutos estaba en Passeig de Gràcia con Travessera de les Corts. Empecé a descender y al atravesar la calle Fontanella con Portal de l'Àngel. Entonces lo vi. Allí estaba, fumando. Entonces se me ocurrió aquello que llevaba tanto tiempo pensando. Momento ideal, pensé.

Bajé Portal de l'Àngel y llegué a la tienda que quería; entré, miré, pregunté y otra vez nada que me convenciera lo suficiente para mi colega. Salí y seguí pensando en hacer aquello. Rondaban las 14 horas y el hambre se empezaba a apoderar de mi interior.

Subí para ir hacia el restaurante donde suelo comer, mientras seguía pensando en hacerlo.

Cuando llegué a la misma esquina donde lo había visto aún permanecía allí, sentado, impávido ante lo que pasaba, solo que esta vez no fumaba.

Pensé en hacerlo, pero no, volví a pensar y lo tuve claro. No me lo pensé dos veces y cogí la primera calle a la derecha y anduve hacia abajo hasta que encontré una panadería. Compré un bocadillo con 5 euros y el dinero sobrante, juntamente con éste, los conservé en la mano hasta que estuve a punto de llegar a la esquina. Un pequeño hormigueo recorrió mi cuerpo, me acerqué al hombre y le dije: tenga, entonces deposité el cambio de la compra en el pequeño cuenco que permanecía frente a sus pies.

El hombre me miró a los ojos cogiendo el bocadillo, sin pronunciar palabra, y lo alzó hacía el aire; símbolo de darme las gracias, que Dios se lo pague. Le sonreí y mientras me alejaba vi como el hombre se apresuraba en desenvolver el bocadillo. Derrochaba felicidad, y con que poco.

Temps al temps

He estat molt de temps aturat, ho sé. Però a els pocs que em llegiu us vull fer saber que per tres motius no he pogut escriure, per temps, per l'ordinador o per descansar. Ha passat un estiu des que vaig publicar l'última entrada i l'estiu me'l vaig dedicar a viure vivències noves a Menorca i a La Cerdanya. Tenía ganes de disfrutar del temps, sentir que cada cosa que feia ho feia perquè volía, no perquè toqués. El meu temps és meu i de ningú més, jo ja decidiré a qui li dedico el meu bé més preuat. Per això no m'agrada escriure per escriure, escric quan he pensat força abans, quan he tingut una idea que crec que val la pena compartir amb vosaltres. Només dir-vos que l'objectiu del meu escriure podría ser que vosaltres pensessiu una mica quan acabeu de llegir el que escric, que escric per pur plaer no per donar lliçons de res a ningú. Perquè al cap i a la fi quan escric us estic dedicant el meu bé més preuat. I vosaltres a mi. 

Jo ja he gastat una mica en vosaltres, ara us passo el torn.

Somriu!

El tintineig del piano sóna de fons, barreja peces; deixa una a mitges, comença una altre... I recordo llavors que l'art és una d'aquelles coses que sempre tindràn valor, el que tú li vulguis donar, no té cap valor estimat. Quant valen les partitures del Réquiem de Mozart? Quant val un Picasso? Quant val un Warhol? I un Kandinsky? 

L'art és de les poques coses que provenent d'idees poden arribar a valdre quantitats inimaginables com "Els Jugadors de Cartes" de Paul Cézzane, però mai se sabrà quant val realment. El valor de les coses ens ve de molt petits, quan encara hem de descobrir  el món, aprendre a saber donar valor a les coses, perquè quan som petits ho valorem tot, absolutament tot, sempre i quan ens fagi bé a nosaltres. I precisament valorem les coses perquè no en coneixem el valor. Un somriure per un adult pot estar ben valorat, però per a un nen petit ho estarà molt més, de ben segur, tant que te'l tornarà.

Valoren el més mínim perquè encara no coneixen els diners. Només saben que quan la iaia els dóna un tros de paper extrany o una figura rodona que rodola per terra s'ha de guardar en un lloc determinat per a que quan siguin grans ho puguin fer servir. Per a que quan siguin grans aprenguin a donar valor a les coses gairebé com si fossin petits, com si els diners fossin secundaris, sense intentar donar valor a tot i que tot es torni material. Que a el fil de la vida, o a la vagoneta que va per raíls (que diría una amiga meva) tot tingui el mateix valor, com si no tinguessim res. És per això que cada vegada que un nen ens somrigui li hauríem de tornar i així, sabrà que nosaltres el seguim valorant com si fossim petits. Tot i que ell no ho sàpiga. Al cap i a la fi, un somriure és tota una obra d'art.

Els camins incerts de la satisfacció

Em despullo del meu rellotge. La pantalla de l’ordinador és oberta, el meu rostre es reflexa en ella. Quant afortunat sóc? Tinc tot i més del que mai hagués pogut desitjar per viure, tret és clar de l’ambició de tenir sempre més i més i més, fins quan? Ambició que es pot mirar per dues bandes: la primera seria la del, sí i ara que anomeno jo. Es tractaria de tenir-ho tot des que en un precís moment ho demanes i  que no et demanen res per aconseguir-ho. L’altra banda és l’anar-se forjant per dintre i elevant el grau d’ambició de i per un mateix. Començant per uns fonaments austers i anar progressant fins a aconseguir un mateix el que sempre ha desitjat en els seus somnis. De manera que el primer enunciat té a veure amb la immediatesa, en el no esforç d’un mateix, sinó d’un altre que et transmet el que sigui. Ara bé en la segona manera hi ha hagut un esforç de la propia persona per a aconseguir el desitjat i per tant una realització de la mateixa.

El proper punt és la valoració que se’n fa de les dues proposicions. De la primera se’n pot extreure que no valoraràs gairebé gens (sempre que es tracti de coses materials) el que t’hagin donat, ja que no ha calgut un esforç per part teva per aconseguir-ho. En canvi en la segona podem concloure que degut a l’esforç d’un mateix el fruit sempre será més dolç. Sempre i quan en el primer cas no s’estigui parlant d’un regal amb valor sentimental o per celebrar-te alguna cosa.Cosa que moltes vegades será aconseguida per l’esforç.

Amb tot això vull anar a parar a el punt en que si el diner és important o no. És evident que si que ho és, ja no perque un vulgui sinó perquè la societat en que vivim ho requereix per com està conformada. L’important al final és la valoració que cada persona li doni a el diner.  N’estic segur que una persona que va començar sent pobre desde petita però a mida que ha anat passant la vida ha tingut la sort de poder anar progressant per mèrits propis i ha acabat tenint un sou força acaudalat en una empresa important no farà tonteries amb el diner perquè sap realment el que costa aconseguir-lo i el fácil que és desprendre’s d’aquest més que de guanyar-lo. No el malversará, no en farà d’estupideses amb aquest. I creieu-me que és del tot cert. Al final no importen les quantitats, el que importa realment és la valoració que se’n fagi d’aquest. Si ve tot de cop amb esforç i el fluxe de diner es manté constant no se’n valorarà tant com si s’ha d’anar lluitant per cada unitat monetària i cada una requereix un esforç extra. I ja no diguem si ve de cop i és per merits no propis. Es procedirà a usos diferents, uns el malversaran i la resta poder l’estalviaran, però mai mai faran el comprar perquè sí, sense cap necessitat. Cosa que la societat consumista d’avui dia n’està més que acostumada i al final ho acaben entenent com una forma d’oci.

Hem d’aconseguir la riquesa de diner sense malmetre la nostra manera de pensar, de fer, de ser. Deixar-se d’intentar aparentar el que no s’és perquè al final s’acaba entenent que un és idiota. Les coses materials estan sobrevalorades. Per sort arribarà un punt que la nostra ambició per aconseguir coses materials serà sadollada, de manera que no caldrà més de res que sigui material. El no problema recau en quin és el moment en que estem satisfets amb el que tenim i no requerim res més. Es tracta de saber a quin punt volem aspirar i pel camí ens trobarem amb un altre punt inesperat en que serem pagats per l'esforç sense donar-nos compte. És la paradoxa de l’ambició, voler arribar fins al cim sense saber quin cami es prendrà ni que ens espera en aquest camí. Bé, si volem, una cosa sí que ens espera és l’esforç per seguir avançant a cada moment, no decaure i conformar-nos amb el que sigui a mig camí. Sempre aspirar a més i més i més fins a trobar el punt incert, que llavors deixarà de ser-ho.

En GRAN

I llavors et pares a pensar. Què he fet en la meva vida? Res? Segurament, tot i molt dependrà de l’edat amb que llegeixis això. Jo, encara no se que he fet amb la meva vida i sóc viu. Però estic tranquil, intento viure el present, predicar el carpe diem. No hi ha res llavors, que em pugui impedir disfrutar-lo, ningú que esvaeeixi els teus somnis presents perque l’únic que canvia el tu present ets tu. Pensa en gran, ja vindrà el que hagi de venir, els teus pensaments aniran acord amb el futur. Pensar en positiu, ser optimista, preocupar-se per l’ara i deixar el després més immediat, aquell que no es pot preveure, enlaire. Que passi el que hagi de passar; de ben segur que tu t’hauràs esforçat en fer el màxim que sempre hagis considerat oportú i sinó arrepenteix-te del fet i rectifica-ho en un altre moment que serà present. Viu el present, el karma et mira. Sigues constant, no t’aturis i pensa sempre en el millor que pugui passar, que en el millor dels casos será una mica millor del que pensis. Però gran part dependrà dels teus pensaments i de les teves actuacions. Pensa en fer-ho tot gegant, “a lo grande”, per molt impossible que sigui o ho vegis, poder esdevindrà present en un futur llunyà, o no tant. L’horitzó de les tevés possibilitats dependrà de com visquis, preocupante sempre per l’ara, perque al cap i a la fi, el que condiciona 100% és el que estiguis fent en aquest precís moment, el que pensis en aquest mateix instant. Perquè el pensar en positiu, de manera optimista no és un tòpic, no és perque sí, es tracta de transformar els teus pensaments en positiu. Si penses de manera optimista, en gran en qualsevol momento, quan vingui un momento positiu el disfrutaràs tant o més del que mai hagis imaginat i quan vingui un moment negatiu li sabràs treure, sempre, sempre, alguna cosa positiva i de ben segur n’aprendràs alguna cosa. Com jo, que acabo de pensar en el que present d’aquí a res; que les últimes tecles seran: una be, una i, i una g; per suposat majúscules perque sempre, penso en gran. B I G.

T'ajudo?

Declaracions que surten del cor. Envien senyals de vida a persones que ho necessiten, que passen per mals moments. Es obvi i crec que no vaig errat en que les persones necessitem d’altres persones per completar la nostra felicitat i que no hi ha res que ens pugui aturar amb la seva ajuda. Però gairebé sempre que ajudem a altres persones és quan passen per problemes, mals que els afecten psicològicament i que s’enfonsen si no és per la nostra ajuda. Però i si en canvi d’ajudar-les en aquests mals moments també les ajudéssim en els bons? Llavors no deixa de ser ajuda, no? Perquè poder si ajudem en els bons moments a que els gaudeixin millor que mai i els fem part nostra i també en gaudim amb ells, de ben segur que en els mals moments se’n en podran ensortir millor quan no hi siguem. Perquè hem d’intentar completar els bons moments amb aquells que més estimem i apreciem. Els bons moments són els que més es recorden i disfruten ja que et deshinibeixes i no penses en res, simplement ets com un globus ple d’hel·li que es deixa portar. Llavors quan arribis al punt més alt, però el més alt que mai t’hagis imaginat, será aquell punt en que els teus amics t’hagin ajudat a pujar i arribar… Llavors explotes, l’alegria et desborda, el pessigolleig de felicitat t’omple, les agulletes sorgeixen de tant riure i, el més important: que aquests bons moments que passis et faran més fort quan hagis d’enfrontar-te amb els problemes i mals que t’envoltaran i que llavors no hi haurà lloc per a les llàgrimes amargues.

Segurament que ajudar en els bons moments no ho pensem quan ho fem. Canviem-ho i pensem, sempre per millorar!

A: BRS per la seva inspiració involuntaria. Gràcies : )

I per què no?

Sempre he pensat molt sobre que és el temps i que comporta que hi hagi temps, com ens condiciona i sempre arribo a la mateixa conclusió: el temps no existeix, el que existeix és un rellotge que marca un parell de números que ens porten a dur a terme certes accions. Però imagineu-vos que un dia us quedeu al desert del Namib sense rellotge, arribaría un moment que haurieu de saber per la posició del sol i de la lluna quina hora és, no? Doncs jo no ho faria, simplement deixaria que això que en diem temps passés i que el temps faria que jo canviés. Així doncs, el temps no significa el canvi en cada un? Llavors el temps no passa per aquells que romanen sempre amb els mateixos pensaments i viuen de manera estàtica la vida, on tot és en moviment i gairebé sempre va un pas per davant nostre. El temps es nota en com canvien les coses en general, regides per unes fases que anomenem solsticis, però que no condicionen la nostra manera de pensar.

La segona cosa que penso sempre és: hi haurà cap moment en que es pugui “comprar” temps? Però clar, si no sabem ni què és el temps, com ho fem? Doncs crec que jo no ho arribaré a veure però com bé sabeu el sol, que és el que ens regeix, no és present ara mateix a tot el món. A els EEUU ara s’estan llevant, el sol deu ser gairebé a tocar l’Empire State. I a Japó encara dormen, exhausts, després de la jornada de treball. Llavors aquí ve el que no veurem: què passaria si aconseguíssim viatjar més ràpid que el sol d’una banda a l’altra del globus terraqui? Ara mateix un ciutadà podría agafar un avió i anar a Nova York en 3 hores i “guanyar-ne” 3 comptant que el sol en triga 6 (se’n triguen 8 aprox. avui dia). Llavors? Qui no voldria tenir un dia de 27 hores? Suposo que s’hauria de pagar massa i només alguns s’ho podrien permetre. Podrem cap dia arribar a “comprar” temps? Jo hi he posat un límit, però realment existeixen límits per ser més ràpids que el temps? Crec que mai ho sabrem…

Dies de pluja

La pluja, cau i regalima per la nostra cara. Camufla les llàgrimes, et fa sentir més i més viu. Tot és moll, tot cobert de pluja, una pluja que per instants ens fa a tots iguals.

Els dies de pluja tot és més. Tot sembla més difícil, com a la vida moltes coses. Sembla com si la pluja ens abaixés els ànims quan veiem que cau. Però tot el contrari, hem de disfrutar que la pluja cau, ens mulla i fa sentir cada gota en la nostra pell. Que tots veiem el mateix i pensem que la pluja fa més difícil les coses per l'únic fet que les mulla i les fa relliscoses.

Fa relliscoses les decisions, si vas ràpid rellisques segur. Si t'ho penses massa t'acabes mullant tant que et tornes impulsiu.

La pluja et fa prendre't el teu temps, sense perdre'l, donante pressa que les coses passen, que la vida passa, que t'has de donar una mica de pressa però sense arribar a ser impulsiu o relliscar.

Que la pluja és bona, tot sembla anar més lent, tot el que es fa de pressa corre el risc de ser fet més malament amb major probabilitat.

Que la pluja ens mulla a tots i que ningú se'n salva, per molt paraigües que portem. Sempre ens acabem mullant, poc o molt. El paraigües és l'intent que la vida no ens agafi desprevinguts i puguem prendre'ns més temps per prendre decisions, que sempre tenen quelcom important.

Que al final el que compta és que ens mullem el menys possible, cosa que significarà que a part de portar un bon paraigües sabem prendre les decisions com i quan cal, que no és cosa fàcil i que a sobre sempre, sempre, podem relliscar o amarar-nos si no anem amb compte.

Ai, si tots els dies fossin de pluja, però no ja físicament, que penséssim com si tots els dies fossin de pluja; que hi hagués sempre un núvol a sobre nostre recordant-nos que sempre plou, que ens prenguem el nostre temps, que no rellisquem i que ens mullem el menys possible, que el paraigües mai serà prou gran per cobrir-nos sempre.

Sense oblidar-nos que l'objectiu màxim de la pluja és fer-nos ser qui som, sense oblidar un bon paraigües sempre trobareu el moment per mullar-vos una estona i obrir els braços, amarant-vos, deixant el paraigües i oblidant-vos de la vida, que no tot a la vida és prendre decisions i estar preocupat, sinó també disfrutar i sentir-se viu.

Futur present,

Què ens depara el futur? Evolució? Pèrdua de facultats? Possiblement ningú ho sàpiga, o sí? A vegades creiem que el futur més immediat ens prepara per al més llunyà, aquell que no sabem com esdevindrà. Si més no, podem creure que el més immediat, els instants en què escric aquestes paraules els puc endevinar, però només aquells lligats directament a mi. Llavors perquè preocuparnos per el que ve més enllà dels instants tant llargs que sí podem triar com viure? No cal preocupar-se, no hi ha res més savi que la mateixa vida, que sí que sap el que vindrà. Però el millor de tot és que som nosaltres qui creem el nostre futur a partir dels petits instants que creem amb la gent que ens envolta, amb aquells que no coneixem, amb el món sencer. Es clar doncs, que no podem endevinar que passarà d'aquí un any, si serem com som ara mateix o ens canviarà cap fet inesperat, que no podrem controlar. Aquest fet inesperat serà la sort, o no, que com sol ocòrrer creiem que no ens somriu, pel simple fet que quan sí ho fa no ho apreciem. Pel simple motiu que el de la bona sort creiem que l'hem causada nosaltres amb les nostres accions i el que no, ha sortit d'alguna ment maleida. Definitivament, nosaltres creem el nostre propi futur amb els petits actes rutinaris, diaris, que controlem a la perfecció. Llavors si això és així, existeix el futur, o el futur sempre és present? Crec que és molt clar, ni passat, ni futut, l'únic que podem canviar és el present perquè llavors esdevindrà futur.

Ciao Supersic!

Alguns s'extranyaran quan llegeixin que en aquest moment em cauen llàgrimes d'entre els ulls. No és per res, sinó perquè ha mort algú, algú que no coneixia però que estava acostumat a veure gairebé cada cap de setmana i que m'agradava veure'l. Un jove amb un cabell estil "afro" que se'n diu, que tenia cara de despreocupat, que estimava l'esport que feia, sempre amb un somriure d'orella a orella. A vegades molt criticat pel seu pilotatge, per les seves ganes de córrer, l'impaciència i el voler aprendre massa ràpid. Però quan passen aquestes coses només se'l recordarà com el gran pilot que era, el gran talent que li corria per les venes i la seva alegria. No hi havia motiu per a que li passés.

No se perquè, però les morts de persones m'afecten molt. Poder perquè el meu inconscient és a un grau que no valora la vida suficient, com per creure que algun dia l'arribaré a valorar prou. Sempre quan passen aquestes coses em pregunto el perquè de la mort d'aquestes i sempre, sempre la trobo injusta. Eren persones que s'esforçaven amb allò que feien, que dedicaven tot el seu temps a la seva passió i el més important, que sempre lluitaven per ser els millors, els reis, els campions. I llavors, com he dit, injustament la mort se'ls enduu, provocant tot i més d'entre els seus. I arribes a una conclusió que: res, res és el que ha de passar per que moris, res al que li tinguis por, només que estiguis fent allò que més estimes i que amb passió aspires a ser el millor i de cop i volta tot s'ennuvola i el silenci es fa. Tot transcorria normal, sortia com cada cursa, amb el seu típic i descarat posat, presentava la seva nova web, era tot normal; dues voltes i res tornaria a ser normal. En aquell moment no hi han paraules, només dolor i preguntes, moltes preguntes: Per què???!!! Molta ràbia que surt a fora, no entens res, tot perd el sentit, i les persones que hagin perdut un ésser estimat ho comprendran. Les llàgrimes s'acumulen i el dolor és cada cop més invasiu, la ràbia es canalitza cap a fora en forma de crits. No hi ha res que et pugui retornar el que has perdut, res, absolutament res. Les mostres d'afecte et podran ajudar a retornar a la vida, vida que perds de manera metafòrica durant instants, instants que són eterns. Instants que sempre recordaràs. Com el seu somriure i el seu famós mote:FORZA SUPERSIC!!!

R.I.P. Marco Simoncelli

PD. Resulta molt incòmode que només em vingui l'inspiració quan moren persones, però realment és motiu per inspirar-se i reflexionar, externalitzar les emocions i, sobretot aprendre a valorar allò que tens i que desgraciadament pots perdre en qualsevol moment. Allò anomenat vida.

L'aire acondicionat comença a fer-me passar fred, la pantalla de l'ordinador manté fixa la meva mirada; els dits, flueixen, els canells arrepenjats, escric. No m'agrada massa discutir sobre certes coses ni, a vegades, dir la meva opinió, pel simple i humil fet que crec que no en tinc una que pugui ser suficientment vàlida i que encara em queda molt per aprendre. La mort no n'és una d'elles. Crec i sempre he cregut que la mort és la motivació màxima per fer les coses cada dia, que sense aquesta por amagada que tots tenim no aprofitariem tant com ho fem tenint-la present. Avui ha mort un geni i crec que encara que no l'escrigui des d'un MAC, els caràcters bells amb que creo aquest escrit són gràcies a ell. Tot el que ens ha ensenyat Steve Jobs perdurarà sempre juntament amb el seu esperit. Estimeu allò que feu i intenteu trobar d'absolutament tot, el positiu. No us atureu per molt malament que us vagin les coses, sempre podreu treure un somriure, la vida us acabarà recompensant si perdureu i sou perseverants. Ploreu la mort d'aquells amb qui us sentieu identificats, ni que fos una part de la persona.

Stay Hungry, stay foolish.

R.I.P Steve Jobs