Estupidesa innata

Arribo a casa, el dia ha estat feixuc. Per sort la meva butaca sagrada m'espera per fer una mica de temps i reposar abans de sopar. Tot això després de simular que el temps és infinit sota una dutxa d'aigua tebia. No se que em porta a veure la televisió, sempre he cregut que el terme "caja tonta" la definia perfectament, però esclar, si et distreu... El cas, no es que distreu, sinó que distreu i la majoria de les vegades no fa pensar; el sabó se'm rellisca de les mans i m'ajupo a agafar-lo. No fa pensar perquè et centres en no fer res. Unicament et fixes en la pantalla, tant podrien apagar-la mentre la mires que poder no et donaries compte. Obro la finestra i m'eixugo amb la tovallola que duu les meves inicials i que em va fer la meva àvia quan em vaig casar. La meva dona també en té una. El rellotge marca dos quarts de nou, a les deu seré a taula sopant; mentre però engego la televisió i busco un canal amb el que pugui fer temps però alhora em diverteixi. No n'hi ha cap. El telenotícies només fa que donar noves que ja se, d'haver llegit el diari el mateix dia, acció molt més extensa però que requereix certa concentració, cosa que la tele no. La resta de canals exposen o bé debats o series o tertulies o programes del cor. D'entre aquests, mai m'hagués imaginat que aquesta última classe de programes existíssin. Però després de rumiar una estona arribo a una conclusió que trobo força certa: són fruit de l'enveja, o si es pot anomenar, curiositat i del morbo de l'ésser humà, o més concretament de les persones que els miren. I dic això perquè trobo que és el mateix la vida d'una persona que s'anomena pública que la meva, l'única cosa que ens diferencia és que ell té molts més diners i n'ha fet alguna de grossa... Però alhora hi ha molta gent amb molts diners que no surt a la premsa del cor... Llavors, deu ser que també tenen molta gent interessada en saber que fa aquesta persona, cosa que em sembla d'un grau d'estupidesa bastant elevat. A part, el súmmum d'aquests programes arriba quan un "famós" força ruc, jau a la cadira de convidat del programa i discuteix de manera banal per una autèntica parida que al final no obté cap resolució. I llavors, i aquí ve el kit de la qüestio, que poden acabar cridant-se de manera desproporcionada, cosa que ocasiona el morbo dels espectadors per veure si acaben donant-se alguna que altra bofetada o si cap acaba marchant del plató. En fi... irremediablament inevitable, ja que el share d'aquests programes sol ser força elevat. L'estupidesa humana fa possibles aquests programes, i més si els individus que els miren no tenen temps a perdre amb altres coses. El meu nas sent olor d'una vychissoise que té més bona pinta que el "menú" de la televisió. Les teles ens volen engolir, sort que no tenen vida, i que si la tinguéssin, ja me'n ocuparia que el cable no arribés a la meva butaca mentre aprofito el temps amb un llibre.

Art, emocional

Art, art a l'hora de pintar, art a l'hora d'escriure, art a l'hora de compondre, art a l'hora de filmar, art a l'hora de fer les coses, coses que acabaran sent obres d'art. Sempre s'ha dit que l'art és l'expressió emocional dels artistes de forma material, vegem. Sovint quan s'analitza, per exemple, un quadre, es dedueix pels matisos dels colors i la composició del mateix, que l'artista era en un moment de la seva carrera en que obé havia passat un mal glop o bé gaudia de la vida com un nen amb sabates noves. Llavors les obres d'art que expressen bons moments de l'artista serveixen per alegrar-nos i el mateix passarà quan l'artista passi per un mal moment. Llavors perquè volem les obres que no expressen alegria o optimisme? Per entristir-nos? Sentir por? Sentir frustració? Doncs bé, crec que l'artista les creava pel simple fet que exterioritzava les seves emocions, pintant, escribint, filmant... i d'aquesta manera s'esplaiava en les penes que l'omplien. La música, per exemple, ens ajuda a treure'ns les penes, com si fossim nosaltres els mateixos artistes, de manera que si jo estic trist i em poso música trista acabaré encara més trist i poder plorant, però m'haure desfogat. I el mateix passarà amb l'excitació i l'eufòria. Totes les arts són emocionals. De manera que al final "podem" ser nosaltres els artistes, sentint igual que ells quan van exterioritzar les seves emocions. I tot es pot extrapolar fins al setè art i totes les emocions que una persona pugui sentir. L'ésser humà està compost d'emocions, emocions transformades en sons, fotogrames, pintures, escultures... Fes que la teva vida sigui com més la desitgis però plena d'emocions i, intenta treure-les a fora de la manera més clara possible, ja que així els altres comprendran les teves obres d'art que acabaran conformant la teva vida. Llavors, la vida és una obra d'art?