T'ajudo?

Declaracions que surten del cor. Envien senyals de vida a persones que ho necessiten, que passen per mals moments. Es obvi i crec que no vaig errat en que les persones necessitem d’altres persones per completar la nostra felicitat i que no hi ha res que ens pugui aturar amb la seva ajuda. Però gairebé sempre que ajudem a altres persones és quan passen per problemes, mals que els afecten psicològicament i que s’enfonsen si no és per la nostra ajuda. Però i si en canvi d’ajudar-les en aquests mals moments també les ajudéssim en els bons? Llavors no deixa de ser ajuda, no? Perquè poder si ajudem en els bons moments a que els gaudeixin millor que mai i els fem part nostra i també en gaudim amb ells, de ben segur que en els mals moments se’n en podran ensortir millor quan no hi siguem. Perquè hem d’intentar completar els bons moments amb aquells que més estimem i apreciem. Els bons moments són els que més es recorden i disfruten ja que et deshinibeixes i no penses en res, simplement ets com un globus ple d’hel·li que es deixa portar. Llavors quan arribis al punt més alt, però el més alt que mai t’hagis imaginat, será aquell punt en que els teus amics t’hagin ajudat a pujar i arribar… Llavors explotes, l’alegria et desborda, el pessigolleig de felicitat t’omple, les agulletes sorgeixen de tant riure i, el més important: que aquests bons moments que passis et faran més fort quan hagis d’enfrontar-te amb els problemes i mals que t’envoltaran i que llavors no hi haurà lloc per a les llàgrimes amargues.

Segurament que ajudar en els bons moments no ho pensem quan ho fem. Canviem-ho i pensem, sempre per millorar!

A: BRS per la seva inspiració involuntaria. Gràcies : )

I per què no?

Sempre he pensat molt sobre que és el temps i que comporta que hi hagi temps, com ens condiciona i sempre arribo a la mateixa conclusió: el temps no existeix, el que existeix és un rellotge que marca un parell de números que ens porten a dur a terme certes accions. Però imagineu-vos que un dia us quedeu al desert del Namib sense rellotge, arribaría un moment que haurieu de saber per la posició del sol i de la lluna quina hora és, no? Doncs jo no ho faria, simplement deixaria que això que en diem temps passés i que el temps faria que jo canviés. Així doncs, el temps no significa el canvi en cada un? Llavors el temps no passa per aquells que romanen sempre amb els mateixos pensaments i viuen de manera estàtica la vida, on tot és en moviment i gairebé sempre va un pas per davant nostre. El temps es nota en com canvien les coses en general, regides per unes fases que anomenem solsticis, però que no condicionen la nostra manera de pensar.

La segona cosa que penso sempre és: hi haurà cap moment en que es pugui “comprar” temps? Però clar, si no sabem ni què és el temps, com ho fem? Doncs crec que jo no ho arribaré a veure però com bé sabeu el sol, que és el que ens regeix, no és present ara mateix a tot el món. A els EEUU ara s’estan llevant, el sol deu ser gairebé a tocar l’Empire State. I a Japó encara dormen, exhausts, després de la jornada de treball. Llavors aquí ve el que no veurem: què passaria si aconseguíssim viatjar més ràpid que el sol d’una banda a l’altra del globus terraqui? Ara mateix un ciutadà podría agafar un avió i anar a Nova York en 3 hores i “guanyar-ne” 3 comptant que el sol en triga 6 (se’n triguen 8 aprox. avui dia). Llavors? Qui no voldria tenir un dia de 27 hores? Suposo que s’hauria de pagar massa i només alguns s’ho podrien permetre. Podrem cap dia arribar a “comprar” temps? Jo hi he posat un límit, però realment existeixen límits per ser més ràpids que el temps? Crec que mai ho sabrem…