Em despullo del meu rellotge. La pantalla de l’ordinador és oberta, el meu rostre es reflexa en ella.
Quant afortunat sóc? Tinc tot i més del que mai hagués pogut desitjar per
viure, tret és clar de l’ambició de tenir sempre més i més i més, fins quan? Ambició que es pot mirar per dues bandes: la primera seria la del, sí i ara que
anomeno jo. Es tractaria de tenir-ho tot des que en un precís moment ho demanes
i que no et demanen res per
aconseguir-ho. L’altra banda és l’anar-se forjant per dintre i elevant el grau
d’ambició de i per un mateix. Començant per uns fonaments austers i anar
progressant fins a aconseguir un mateix el que sempre ha desitjat en els seus
somnis. De manera que el primer enunciat té a veure amb la immediatesa, en el
no esforç d’un mateix, sinó d’un altre que et transmet el que sigui. Ara bé en
la segona manera hi ha hagut un esforç de la propia persona per a aconseguir el
desitjat i per tant una realització de la mateixa.
El proper punt és la valoració que se’n fa de les dues
proposicions. De la primera se’n pot extreure que no valoraràs gairebé gens
(sempre que es tracti de coses materials) el que t’hagin donat, ja que no ha
calgut un esforç per part teva per aconseguir-ho. En canvi en la segona podem
concloure que degut a l’esforç d’un mateix el fruit sempre será més dolç.
Sempre i quan en el primer cas no s’estigui parlant d’un regal amb valor
sentimental o per celebrar-te alguna cosa.Cosa que moltes vegades será aconseguida
per l’esforç.
Amb tot això vull anar a parar a el punt en que si el diner
és important o no. És evident que si que ho és, ja no perque un vulgui sinó
perquè la societat en que vivim ho requereix per com està conformada. L’important
al final és la valoració que cada persona li doni a el diner. N’estic segur que una persona que va començar
sent pobre desde petita però a mida que ha anat passant la vida ha tingut la
sort de poder anar progressant per mèrits propis i ha acabat tenint un sou
força acaudalat en una empresa important no farà tonteries amb el diner perquè
sap realment el que costa aconseguir-lo i el fácil que és desprendre’s d’aquest
més que de guanyar-lo. No el malversará, no en farà d’estupideses amb aquest. I
creieu-me que és del tot cert. Al final no importen les quantitats, el que
importa realment és la valoració que se’n fagi d’aquest. Si ve tot de cop amb
esforç i el fluxe de diner es manté constant no se’n valorarà tant com si s’ha
d’anar lluitant per cada unitat monetària i cada una requereix un esforç extra.
I ja no diguem si ve de cop i és per merits no propis. Es procedirà a usos diferents,
uns el malversaran i la resta poder l’estalviaran, però mai mai faran el
comprar perquè sí, sense cap necessitat. Cosa que la societat consumista d’avui
dia n’està més que acostumada i al final ho acaben entenent com una forma d’oci.
Hem d’aconseguir la riquesa de diner sense malmetre la
nostra manera de pensar, de fer, de ser. Deixar-se d’intentar aparentar el que
no s’és perquè al final s’acaba entenent que un és idiota. Les coses materials estan sobrevalorades. Per sort arribarà un punt que
la nostra ambició per aconseguir coses materials serà sadollada, de manera que no caldrà més de res que sigui material.
El no problema recau en quin és el moment en que estem satisfets amb el que tenim i
no requerim res més. Es tracta de saber a quin punt volem aspirar i pel camí
ens trobarem amb un altre punt inesperat en que serem pagats per l'esforç sense donar-nos compte. És la paradoxa de l’ambició, voler arribar fins al cim sense saber quin cami es
prendrà ni que ens espera en aquest camí. Bé, si volem, una cosa sí que ens espera és
l’esforç per seguir avançant a cada moment, no decaure i conformar-nos amb el
que sigui a mig camí. Sempre aspirar a més i més i més fins a trobar el punt incert, que
llavors deixarà de ser-ho.
