Els camins incerts de la satisfacció

Em despullo del meu rellotge. La pantalla de l’ordinador és oberta, el meu rostre es reflexa en ella. Quant afortunat sóc? Tinc tot i més del que mai hagués pogut desitjar per viure, tret és clar de l’ambició de tenir sempre més i més i més, fins quan? Ambició que es pot mirar per dues bandes: la primera seria la del, sí i ara que anomeno jo. Es tractaria de tenir-ho tot des que en un precís moment ho demanes i  que no et demanen res per aconseguir-ho. L’altra banda és l’anar-se forjant per dintre i elevant el grau d’ambició de i per un mateix. Començant per uns fonaments austers i anar progressant fins a aconseguir un mateix el que sempre ha desitjat en els seus somnis. De manera que el primer enunciat té a veure amb la immediatesa, en el no esforç d’un mateix, sinó d’un altre que et transmet el que sigui. Ara bé en la segona manera hi ha hagut un esforç de la propia persona per a aconseguir el desitjat i per tant una realització de la mateixa.

El proper punt és la valoració que se’n fa de les dues proposicions. De la primera se’n pot extreure que no valoraràs gairebé gens (sempre que es tracti de coses materials) el que t’hagin donat, ja que no ha calgut un esforç per part teva per aconseguir-ho. En canvi en la segona podem concloure que degut a l’esforç d’un mateix el fruit sempre será més dolç. Sempre i quan en el primer cas no s’estigui parlant d’un regal amb valor sentimental o per celebrar-te alguna cosa.Cosa que moltes vegades será aconseguida per l’esforç.

Amb tot això vull anar a parar a el punt en que si el diner és important o no. És evident que si que ho és, ja no perque un vulgui sinó perquè la societat en que vivim ho requereix per com està conformada. L’important al final és la valoració que cada persona li doni a el diner.  N’estic segur que una persona que va començar sent pobre desde petita però a mida que ha anat passant la vida ha tingut la sort de poder anar progressant per mèrits propis i ha acabat tenint un sou força acaudalat en una empresa important no farà tonteries amb el diner perquè sap realment el que costa aconseguir-lo i el fácil que és desprendre’s d’aquest més que de guanyar-lo. No el malversará, no en farà d’estupideses amb aquest. I creieu-me que és del tot cert. Al final no importen les quantitats, el que importa realment és la valoració que se’n fagi d’aquest. Si ve tot de cop amb esforç i el fluxe de diner es manté constant no se’n valorarà tant com si s’ha d’anar lluitant per cada unitat monetària i cada una requereix un esforç extra. I ja no diguem si ve de cop i és per merits no propis. Es procedirà a usos diferents, uns el malversaran i la resta poder l’estalviaran, però mai mai faran el comprar perquè sí, sense cap necessitat. Cosa que la societat consumista d’avui dia n’està més que acostumada i al final ho acaben entenent com una forma d’oci.

Hem d’aconseguir la riquesa de diner sense malmetre la nostra manera de pensar, de fer, de ser. Deixar-se d’intentar aparentar el que no s’és perquè al final s’acaba entenent que un és idiota. Les coses materials estan sobrevalorades. Per sort arribarà un punt que la nostra ambició per aconseguir coses materials serà sadollada, de manera que no caldrà més de res que sigui material. El no problema recau en quin és el moment en que estem satisfets amb el que tenim i no requerim res més. Es tracta de saber a quin punt volem aspirar i pel camí ens trobarem amb un altre punt inesperat en que serem pagats per l'esforç sense donar-nos compte. És la paradoxa de l’ambició, voler arribar fins al cim sense saber quin cami es prendrà ni que ens espera en aquest camí. Bé, si volem, una cosa sí que ens espera és l’esforç per seguir avançant a cada moment, no decaure i conformar-nos amb el que sigui a mig camí. Sempre aspirar a més i més i més fins a trobar el punt incert, que llavors deixarà de ser-ho.