Temps al temps

He estat molt de temps aturat, ho sé. Però a els pocs que em llegiu us vull fer saber que per tres motius no he pogut escriure, per temps, per l'ordinador o per descansar. Ha passat un estiu des que vaig publicar l'última entrada i l'estiu me'l vaig dedicar a viure vivències noves a Menorca i a La Cerdanya. Tenía ganes de disfrutar del temps, sentir que cada cosa que feia ho feia perquè volía, no perquè toqués. El meu temps és meu i de ningú més, jo ja decidiré a qui li dedico el meu bé més preuat. Per això no m'agrada escriure per escriure, escric quan he pensat força abans, quan he tingut una idea que crec que val la pena compartir amb vosaltres. Només dir-vos que l'objectiu del meu escriure podría ser que vosaltres pensessiu una mica quan acabeu de llegir el que escric, que escric per pur plaer no per donar lliçons de res a ningú. Perquè al cap i a la fi quan escric us estic dedicant el meu bé més preuat. I vosaltres a mi. 

Jo ja he gastat una mica en vosaltres, ara us passo el torn.

Somriu!

El tintineig del piano sóna de fons, barreja peces; deixa una a mitges, comença una altre... I recordo llavors que l'art és una d'aquelles coses que sempre tindràn valor, el que tú li vulguis donar, no té cap valor estimat. Quant valen les partitures del Réquiem de Mozart? Quant val un Picasso? Quant val un Warhol? I un Kandinsky? 

L'art és de les poques coses que provenent d'idees poden arribar a valdre quantitats inimaginables com "Els Jugadors de Cartes" de Paul Cézzane, però mai se sabrà quant val realment. El valor de les coses ens ve de molt petits, quan encara hem de descobrir  el món, aprendre a saber donar valor a les coses, perquè quan som petits ho valorem tot, absolutament tot, sempre i quan ens fagi bé a nosaltres. I precisament valorem les coses perquè no en coneixem el valor. Un somriure per un adult pot estar ben valorat, però per a un nen petit ho estarà molt més, de ben segur, tant que te'l tornarà.

Valoren el més mínim perquè encara no coneixen els diners. Només saben que quan la iaia els dóna un tros de paper extrany o una figura rodona que rodola per terra s'ha de guardar en un lloc determinat per a que quan siguin grans ho puguin fer servir. Per a que quan siguin grans aprenguin a donar valor a les coses gairebé com si fossin petits, com si els diners fossin secundaris, sense intentar donar valor a tot i que tot es torni material. Que a el fil de la vida, o a la vagoneta que va per raíls (que diría una amiga meva) tot tingui el mateix valor, com si no tinguessim res. És per això que cada vegada que un nen ens somrigui li hauríem de tornar i així, sabrà que nosaltres el seguim valorant com si fossim petits. Tot i que ell no ho sàpiga. Al cap i a la fi, un somriure és tota una obra d'art.