Feia ja massa que no escribia i l'altre dia: parlant, veient i llegint vaig arribar a certes conclusions força convincents. Una persona que admiro bastant deia: "la vida no és quelcom per mantenir-la guardar-la, és per viure-la". Llavors em vaig parar a pensar i vaig recordar un dels "lemes", si em permeteu dir-li així, que sentía des de feia ja molt temps: viure una vegada per intentar viure per sempre. L'hagueu sentit o no abans us adonareu que la primer cita no cuadra amb la segona. Trobo que la primera és la que té raó. I aquí ve la segona conclusió: trobem la felicitat en fer allò que ens agrada i que disfrutem fent-ho.
Ergo, si visquessim per sempre sense tenir en compte el temps que invertim en fer allò que ens agrada no li donaríem gens de valor a fer allò que ens agrada, a ser feliços, perquè "sempre" hi hauria temps per ser-ho. No li donaríem valor a el temps, que és el més preuat que tenim ara, i crec que acabaríem avorrint-nos de viure, sí, literalment. No podríem fer de la nostra vida un dia a dia trepidant que ens fes feliç fins i tot quan somiessim. A més, a quina edat ens "quedaríem"? Joves, vells? Com es podria determinar?
Bé, llavors, donem-li un sentit menys literal a la segona frase. Intentar viure per sempre podría significar ser viu en els pensaments d'aquells que et recorden, d'aquells que et recorden sent feliç, en els teus millors moments; moments en els que els feies feliços, massa memorables i tot. Moments que seran més valorats en el moment en que ja no tinguem temps, temps per ser feliços.
No hay comentarios:
Publicar un comentario