Ciao Supersic!

Alguns s'extranyaran quan llegeixin que en aquest moment em cauen llàgrimes d'entre els ulls. No és per res, sinó perquè ha mort algú, algú que no coneixia però que estava acostumat a veure gairebé cada cap de setmana i que m'agradava veure'l. Un jove amb un cabell estil "afro" que se'n diu, que tenia cara de despreocupat, que estimava l'esport que feia, sempre amb un somriure d'orella a orella. A vegades molt criticat pel seu pilotatge, per les seves ganes de córrer, l'impaciència i el voler aprendre massa ràpid. Però quan passen aquestes coses només se'l recordarà com el gran pilot que era, el gran talent que li corria per les venes i la seva alegria. No hi havia motiu per a que li passés.

No se perquè, però les morts de persones m'afecten molt. Poder perquè el meu inconscient és a un grau que no valora la vida suficient, com per creure que algun dia l'arribaré a valorar prou. Sempre quan passen aquestes coses em pregunto el perquè de la mort d'aquestes i sempre, sempre la trobo injusta. Eren persones que s'esforçaven amb allò que feien, que dedicaven tot el seu temps a la seva passió i el més important, que sempre lluitaven per ser els millors, els reis, els campions. I llavors, com he dit, injustament la mort se'ls enduu, provocant tot i més d'entre els seus. I arribes a una conclusió que: res, res és el que ha de passar per que moris, res al que li tinguis por, només que estiguis fent allò que més estimes i que amb passió aspires a ser el millor i de cop i volta tot s'ennuvola i el silenci es fa. Tot transcorria normal, sortia com cada cursa, amb el seu típic i descarat posat, presentava la seva nova web, era tot normal; dues voltes i res tornaria a ser normal. En aquell moment no hi han paraules, només dolor i preguntes, moltes preguntes: Per què???!!! Molta ràbia que surt a fora, no entens res, tot perd el sentit, i les persones que hagin perdut un ésser estimat ho comprendran. Les llàgrimes s'acumulen i el dolor és cada cop més invasiu, la ràbia es canalitza cap a fora en forma de crits. No hi ha res que et pugui retornar el que has perdut, res, absolutament res. Les mostres d'afecte et podran ajudar a retornar a la vida, vida que perds de manera metafòrica durant instants, instants que són eterns. Instants que sempre recordaràs. Com el seu somriure i el seu famós mote:FORZA SUPERSIC!!!

R.I.P. Marco Simoncelli

PD. Resulta molt incòmode que només em vingui l'inspiració quan moren persones, però realment és motiu per inspirar-se i reflexionar, externalitzar les emocions i, sobretot aprendre a valorar allò que tens i que desgraciadament pots perdre en qualsevol moment. Allò anomenat vida.