En GRAN

I llavors et pares a pensar. Què he fet en la meva vida? Res? Segurament, tot i molt dependrà de l’edat amb que llegeixis això. Jo, encara no se que he fet amb la meva vida i sóc viu. Però estic tranquil, intento viure el present, predicar el carpe diem. No hi ha res llavors, que em pugui impedir disfrutar-lo, ningú que esvaeeixi els teus somnis presents perque l’únic que canvia el tu present ets tu. Pensa en gran, ja vindrà el que hagi de venir, els teus pensaments aniran acord amb el futur. Pensar en positiu, ser optimista, preocupar-se per l’ara i deixar el després més immediat, aquell que no es pot preveure, enlaire. Que passi el que hagi de passar; de ben segur que tu t’hauràs esforçat en fer el màxim que sempre hagis considerat oportú i sinó arrepenteix-te del fet i rectifica-ho en un altre moment que serà present. Viu el present, el karma et mira. Sigues constant, no t’aturis i pensa sempre en el millor que pugui passar, que en el millor dels casos será una mica millor del que pensis. Però gran part dependrà dels teus pensaments i de les teves actuacions. Pensa en fer-ho tot gegant, “a lo grande”, per molt impossible que sigui o ho vegis, poder esdevindrà present en un futur llunyà, o no tant. L’horitzó de les tevés possibilitats dependrà de com visquis, preocupante sempre per l’ara, perque al cap i a la fi, el que condiciona 100% és el que estiguis fent en aquest precís moment, el que pensis en aquest mateix instant. Perquè el pensar en positiu, de manera optimista no és un tòpic, no és perque sí, es tracta de transformar els teus pensaments en positiu. Si penses de manera optimista, en gran en qualsevol momento, quan vingui un momento positiu el disfrutaràs tant o més del que mai hagis imaginat i quan vingui un moment negatiu li sabràs treure, sempre, sempre, alguna cosa positiva i de ben segur n’aprendràs alguna cosa. Com jo, que acabo de pensar en el que present d’aquí a res; que les últimes tecles seran: una be, una i, i una g; per suposat majúscules perque sempre, penso en gran. B I G.

T'ajudo?

Declaracions que surten del cor. Envien senyals de vida a persones que ho necessiten, que passen per mals moments. Es obvi i crec que no vaig errat en que les persones necessitem d’altres persones per completar la nostra felicitat i que no hi ha res que ens pugui aturar amb la seva ajuda. Però gairebé sempre que ajudem a altres persones és quan passen per problemes, mals que els afecten psicològicament i que s’enfonsen si no és per la nostra ajuda. Però i si en canvi d’ajudar-les en aquests mals moments també les ajudéssim en els bons? Llavors no deixa de ser ajuda, no? Perquè poder si ajudem en els bons moments a que els gaudeixin millor que mai i els fem part nostra i també en gaudim amb ells, de ben segur que en els mals moments se’n en podran ensortir millor quan no hi siguem. Perquè hem d’intentar completar els bons moments amb aquells que més estimem i apreciem. Els bons moments són els que més es recorden i disfruten ja que et deshinibeixes i no penses en res, simplement ets com un globus ple d’hel·li que es deixa portar. Llavors quan arribis al punt més alt, però el més alt que mai t’hagis imaginat, será aquell punt en que els teus amics t’hagin ajudat a pujar i arribar… Llavors explotes, l’alegria et desborda, el pessigolleig de felicitat t’omple, les agulletes sorgeixen de tant riure i, el més important: que aquests bons moments que passis et faran més fort quan hagis d’enfrontar-te amb els problemes i mals que t’envoltaran i que llavors no hi haurà lloc per a les llàgrimes amargues.

Segurament que ajudar en els bons moments no ho pensem quan ho fem. Canviem-ho i pensem, sempre per millorar!

A: BRS per la seva inspiració involuntaria. Gràcies : )

I per què no?

Sempre he pensat molt sobre que és el temps i que comporta que hi hagi temps, com ens condiciona i sempre arribo a la mateixa conclusió: el temps no existeix, el que existeix és un rellotge que marca un parell de números que ens porten a dur a terme certes accions. Però imagineu-vos que un dia us quedeu al desert del Namib sense rellotge, arribaría un moment que haurieu de saber per la posició del sol i de la lluna quina hora és, no? Doncs jo no ho faria, simplement deixaria que això que en diem temps passés i que el temps faria que jo canviés. Així doncs, el temps no significa el canvi en cada un? Llavors el temps no passa per aquells que romanen sempre amb els mateixos pensaments i viuen de manera estàtica la vida, on tot és en moviment i gairebé sempre va un pas per davant nostre. El temps es nota en com canvien les coses en general, regides per unes fases que anomenem solsticis, però que no condicionen la nostra manera de pensar.

La segona cosa que penso sempre és: hi haurà cap moment en que es pugui “comprar” temps? Però clar, si no sabem ni què és el temps, com ho fem? Doncs crec que jo no ho arribaré a veure però com bé sabeu el sol, que és el que ens regeix, no és present ara mateix a tot el món. A els EEUU ara s’estan llevant, el sol deu ser gairebé a tocar l’Empire State. I a Japó encara dormen, exhausts, després de la jornada de treball. Llavors aquí ve el que no veurem: què passaria si aconseguíssim viatjar més ràpid que el sol d’una banda a l’altra del globus terraqui? Ara mateix un ciutadà podría agafar un avió i anar a Nova York en 3 hores i “guanyar-ne” 3 comptant que el sol en triga 6 (se’n triguen 8 aprox. avui dia). Llavors? Qui no voldria tenir un dia de 27 hores? Suposo que s’hauria de pagar massa i només alguns s’ho podrien permetre. Podrem cap dia arribar a “comprar” temps? Jo hi he posat un límit, però realment existeixen límits per ser més ràpids que el temps? Crec que mai ho sabrem…

Dies de pluja

La pluja, cau i regalima per la nostra cara. Camufla les llàgrimes, et fa sentir més i més viu. Tot és moll, tot cobert de pluja, una pluja que per instants ens fa a tots iguals.

Els dies de pluja tot és més. Tot sembla més difícil, com a la vida moltes coses. Sembla com si la pluja ens abaixés els ànims quan veiem que cau. Però tot el contrari, hem de disfrutar que la pluja cau, ens mulla i fa sentir cada gota en la nostra pell. Que tots veiem el mateix i pensem que la pluja fa més difícil les coses per l'únic fet que les mulla i les fa relliscoses.

Fa relliscoses les decisions, si vas ràpid rellisques segur. Si t'ho penses massa t'acabes mullant tant que et tornes impulsiu.

La pluja et fa prendre't el teu temps, sense perdre'l, donante pressa que les coses passen, que la vida passa, que t'has de donar una mica de pressa però sense arribar a ser impulsiu o relliscar.

Que la pluja és bona, tot sembla anar més lent, tot el que es fa de pressa corre el risc de ser fet més malament amb major probabilitat.

Que la pluja ens mulla a tots i que ningú se'n salva, per molt paraigües que portem. Sempre ens acabem mullant, poc o molt. El paraigües és l'intent que la vida no ens agafi desprevinguts i puguem prendre'ns més temps per prendre decisions, que sempre tenen quelcom important.

Que al final el que compta és que ens mullem el menys possible, cosa que significarà que a part de portar un bon paraigües sabem prendre les decisions com i quan cal, que no és cosa fàcil i que a sobre sempre, sempre, podem relliscar o amarar-nos si no anem amb compte.

Ai, si tots els dies fossin de pluja, però no ja físicament, que penséssim com si tots els dies fossin de pluja; que hi hagués sempre un núvol a sobre nostre recordant-nos que sempre plou, que ens prenguem el nostre temps, que no rellisquem i que ens mullem el menys possible, que el paraigües mai serà prou gran per cobrir-nos sempre.

Sense oblidar-nos que l'objectiu màxim de la pluja és fer-nos ser qui som, sense oblidar un bon paraigües sempre trobareu el moment per mullar-vos una estona i obrir els braços, amarant-vos, deixant el paraigües i oblidant-vos de la vida, que no tot a la vida és prendre decisions i estar preocupat, sinó també disfrutar i sentir-se viu.

Futur present,

Què ens depara el futur? Evolució? Pèrdua de facultats? Possiblement ningú ho sàpiga, o sí? A vegades creiem que el futur més immediat ens prepara per al més llunyà, aquell que no sabem com esdevindrà. Si més no, podem creure que el més immediat, els instants en què escric aquestes paraules els puc endevinar, però només aquells lligats directament a mi. Llavors perquè preocuparnos per el que ve més enllà dels instants tant llargs que sí podem triar com viure? No cal preocupar-se, no hi ha res més savi que la mateixa vida, que sí que sap el que vindrà. Però el millor de tot és que som nosaltres qui creem el nostre futur a partir dels petits instants que creem amb la gent que ens envolta, amb aquells que no coneixem, amb el món sencer. Es clar doncs, que no podem endevinar que passarà d'aquí un any, si serem com som ara mateix o ens canviarà cap fet inesperat, que no podrem controlar. Aquest fet inesperat serà la sort, o no, que com sol ocòrrer creiem que no ens somriu, pel simple fet que quan sí ho fa no ho apreciem. Pel simple motiu que el de la bona sort creiem que l'hem causada nosaltres amb les nostres accions i el que no, ha sortit d'alguna ment maleida. Definitivament, nosaltres creem el nostre propi futur amb els petits actes rutinaris, diaris, que controlem a la perfecció. Llavors si això és així, existeix el futur, o el futur sempre és present? Crec que és molt clar, ni passat, ni futut, l'únic que podem canviar és el present perquè llavors esdevindrà futur.

Ciao Supersic!

Alguns s'extranyaran quan llegeixin que en aquest moment em cauen llàgrimes d'entre els ulls. No és per res, sinó perquè ha mort algú, algú que no coneixia però que estava acostumat a veure gairebé cada cap de setmana i que m'agradava veure'l. Un jove amb un cabell estil "afro" que se'n diu, que tenia cara de despreocupat, que estimava l'esport que feia, sempre amb un somriure d'orella a orella. A vegades molt criticat pel seu pilotatge, per les seves ganes de córrer, l'impaciència i el voler aprendre massa ràpid. Però quan passen aquestes coses només se'l recordarà com el gran pilot que era, el gran talent que li corria per les venes i la seva alegria. No hi havia motiu per a que li passés.

No se perquè, però les morts de persones m'afecten molt. Poder perquè el meu inconscient és a un grau que no valora la vida suficient, com per creure que algun dia l'arribaré a valorar prou. Sempre quan passen aquestes coses em pregunto el perquè de la mort d'aquestes i sempre, sempre la trobo injusta. Eren persones que s'esforçaven amb allò que feien, que dedicaven tot el seu temps a la seva passió i el més important, que sempre lluitaven per ser els millors, els reis, els campions. I llavors, com he dit, injustament la mort se'ls enduu, provocant tot i més d'entre els seus. I arribes a una conclusió que: res, res és el que ha de passar per que moris, res al que li tinguis por, només que estiguis fent allò que més estimes i que amb passió aspires a ser el millor i de cop i volta tot s'ennuvola i el silenci es fa. Tot transcorria normal, sortia com cada cursa, amb el seu típic i descarat posat, presentava la seva nova web, era tot normal; dues voltes i res tornaria a ser normal. En aquell moment no hi han paraules, només dolor i preguntes, moltes preguntes: Per què???!!! Molta ràbia que surt a fora, no entens res, tot perd el sentit, i les persones que hagin perdut un ésser estimat ho comprendran. Les llàgrimes s'acumulen i el dolor és cada cop més invasiu, la ràbia es canalitza cap a fora en forma de crits. No hi ha res que et pugui retornar el que has perdut, res, absolutament res. Les mostres d'afecte et podran ajudar a retornar a la vida, vida que perds de manera metafòrica durant instants, instants que són eterns. Instants que sempre recordaràs. Com el seu somriure i el seu famós mote:FORZA SUPERSIC!!!

R.I.P. Marco Simoncelli

PD. Resulta molt incòmode que només em vingui l'inspiració quan moren persones, però realment és motiu per inspirar-se i reflexionar, externalitzar les emocions i, sobretot aprendre a valorar allò que tens i que desgraciadament pots perdre en qualsevol moment. Allò anomenat vida.

L'aire acondicionat comença a fer-me passar fred, la pantalla de l'ordinador manté fixa la meva mirada; els dits, flueixen, els canells arrepenjats, escric. No m'agrada massa discutir sobre certes coses ni, a vegades, dir la meva opinió, pel simple i humil fet que crec que no en tinc una que pugui ser suficientment vàlida i que encara em queda molt per aprendre. La mort no n'és una d'elles. Crec i sempre he cregut que la mort és la motivació màxima per fer les coses cada dia, que sense aquesta por amagada que tots tenim no aprofitariem tant com ho fem tenint-la present. Avui ha mort un geni i crec que encara que no l'escrigui des d'un MAC, els caràcters bells amb que creo aquest escrit són gràcies a ell. Tot el que ens ha ensenyat Steve Jobs perdurarà sempre juntament amb el seu esperit. Estimeu allò que feu i intenteu trobar d'absolutament tot, el positiu. No us atureu per molt malament que us vagin les coses, sempre podreu treure un somriure, la vida us acabarà recompensant si perdureu i sou perseverants. Ploreu la mort d'aquells amb qui us sentieu identificats, ni que fos una part de la persona.

Stay Hungry, stay foolish.

R.I.P Steve Jobs

Estupidesa innata

Arribo a casa, el dia ha estat feixuc. Per sort la meva butaca sagrada m'espera per fer una mica de temps i reposar abans de sopar. Tot això després de simular que el temps és infinit sota una dutxa d'aigua tebia. No se que em porta a veure la televisió, sempre he cregut que el terme "caja tonta" la definia perfectament, però esclar, si et distreu... El cas, no es que distreu, sinó que distreu i la majoria de les vegades no fa pensar; el sabó se'm rellisca de les mans i m'ajupo a agafar-lo. No fa pensar perquè et centres en no fer res. Unicament et fixes en la pantalla, tant podrien apagar-la mentre la mires que poder no et donaries compte. Obro la finestra i m'eixugo amb la tovallola que duu les meves inicials i que em va fer la meva àvia quan em vaig casar. La meva dona també en té una. El rellotge marca dos quarts de nou, a les deu seré a taula sopant; mentre però engego la televisió i busco un canal amb el que pugui fer temps però alhora em diverteixi. No n'hi ha cap. El telenotícies només fa que donar noves que ja se, d'haver llegit el diari el mateix dia, acció molt més extensa però que requereix certa concentració, cosa que la tele no. La resta de canals exposen o bé debats o series o tertulies o programes del cor. D'entre aquests, mai m'hagués imaginat que aquesta última classe de programes existíssin. Però després de rumiar una estona arribo a una conclusió que trobo força certa: són fruit de l'enveja, o si es pot anomenar, curiositat i del morbo de l'ésser humà, o més concretament de les persones que els miren. I dic això perquè trobo que és el mateix la vida d'una persona que s'anomena pública que la meva, l'única cosa que ens diferencia és que ell té molts més diners i n'ha fet alguna de grossa... Però alhora hi ha molta gent amb molts diners que no surt a la premsa del cor... Llavors, deu ser que també tenen molta gent interessada en saber que fa aquesta persona, cosa que em sembla d'un grau d'estupidesa bastant elevat. A part, el súmmum d'aquests programes arriba quan un "famós" força ruc, jau a la cadira de convidat del programa i discuteix de manera banal per una autèntica parida que al final no obté cap resolució. I llavors, i aquí ve el kit de la qüestio, que poden acabar cridant-se de manera desproporcionada, cosa que ocasiona el morbo dels espectadors per veure si acaben donant-se alguna que altra bofetada o si cap acaba marchant del plató. En fi... irremediablament inevitable, ja que el share d'aquests programes sol ser força elevat. L'estupidesa humana fa possibles aquests programes, i més si els individus que els miren no tenen temps a perdre amb altres coses. El meu nas sent olor d'una vychissoise que té més bona pinta que el "menú" de la televisió. Les teles ens volen engolir, sort que no tenen vida, i que si la tinguéssin, ja me'n ocuparia que el cable no arribés a la meva butaca mentre aprofito el temps amb un llibre.

Art, emocional

Art, art a l'hora de pintar, art a l'hora d'escriure, art a l'hora de compondre, art a l'hora de filmar, art a l'hora de fer les coses, coses que acabaran sent obres d'art. Sempre s'ha dit que l'art és l'expressió emocional dels artistes de forma material, vegem. Sovint quan s'analitza, per exemple, un quadre, es dedueix pels matisos dels colors i la composició del mateix, que l'artista era en un moment de la seva carrera en que obé havia passat un mal glop o bé gaudia de la vida com un nen amb sabates noves. Llavors les obres d'art que expressen bons moments de l'artista serveixen per alegrar-nos i el mateix passarà quan l'artista passi per un mal moment. Llavors perquè volem les obres que no expressen alegria o optimisme? Per entristir-nos? Sentir por? Sentir frustració? Doncs bé, crec que l'artista les creava pel simple fet que exterioritzava les seves emocions, pintant, escribint, filmant... i d'aquesta manera s'esplaiava en les penes que l'omplien. La música, per exemple, ens ajuda a treure'ns les penes, com si fossim nosaltres els mateixos artistes, de manera que si jo estic trist i em poso música trista acabaré encara més trist i poder plorant, però m'haure desfogat. I el mateix passarà amb l'excitació i l'eufòria. Totes les arts són emocionals. De manera que al final "podem" ser nosaltres els artistes, sentint igual que ells quan van exterioritzar les seves emocions. I tot es pot extrapolar fins al setè art i totes les emocions que una persona pugui sentir. L'ésser humà està compost d'emocions, emocions transformades en sons, fotogrames, pintures, escultures... Fes que la teva vida sigui com més la desitgis però plena d'emocions i, intenta treure-les a fora de la manera més clara possible, ja que així els altres comprendran les teves obres d'art que acabaran conformant la teva vida. Llavors, la vida és una obra d'art?

Disfrutar, sin más.

Lo oyes? Es tu corazón. El desierto te rodea, la oscuridad te abruma y se abalanza sobre ti sin que tu no puedas hacer nada. El sol se esconde con temeridad mientras la luna se asoma poco a poco. Sólo te queda escuchar el latido de tu interior, entonces te conocerás a ti mismo. No hará falta nada más, únicamente escucharás a tu corazón, tu mente se pondrá en blanco y entrarás en un profundo sueño , pero siempre estarás despierto.

Eso es tu vida, una mente en blanco que rellenas poco a poco. Tu otro ego se encuentra en otro lugar, remoto o cercano, pero siempre a tu lado. Tu mente será cada vez más fuerte, se desarrollará con pequeños pasos, que a menudo se convertirán en grandes. Tu corazón se hará más grande, te llenará de vitalidad, la sangre que bombea será proporcional a tu felicidad. Vive con fuerza, demuestra que para ti vale la pena. Demuestra tus capacidades, créete capaz en cada intento que realices, no subestimes nunca el poder de tu mente. Haz que tus sentimientos valga la pena sentirlos, que ningún tornado, tormenta o terremoto los resquebraje, que el amor por las personas que te rodean sea tan supremo como para que siempre estén a tu lado por mucha distancia que haya. Que tu fuerza de voluntad sea equiparable a cualquier estado de superioridad, tu otro ego siempre te resguardará en los peores momentos. El conocimiento será tu arma más poderosa, no habrá nadie que frene tus palabras, pero nunca alces la voz ni ataques cuando no toque. Que tu timidez te haga cada vez menos tímido, no habrá amistad que no puedas abarcar. Abre puertas sin temer lo que haya detrás. Tus sentimientos, a veces, se contradecirán, entonces deja de lado la sombra, el obstáculo y mira hacia la luz. Esta iluminará el camino correcto. Síguelo y no pares, contra el viento, la bravura del mar, cualquier percance lo sobrepasarás; cree en ti mismo. Siempre podrás ser más fuerte de lo que crees. Nunca dejes que hieran tus sentimientos. Que tu dignidad permanezca intacta hasta que mueras, que nada, ningún acto la vulnere. Guarda tu sensibilidad para los momentos de ternura y amor. Ataca cuando pongan en peligro cualquier ser a tu alcance; aunque no lo ames te harás más fuerte. Errarás y te harás más preciso, sabrás el instante en el que realizar cada acto. Tu otro ego, tu inconsciente y tu intuición harán que no hierres cuando las decisiones se precipiten sobre ti. La mayor parte no la decidirás tu, pero la harás tú. El resto lo harán tus amigos. La plenitud de la vida, el estado en que no habrá nada que te deje insatisfecho, que todo lo que desees y te abalances sobre ello con decisión lo obtendrás. Únicamente te quedará sobrevivir a lo que no puedas controlar. Así que vive como si nada te importara pero importándote todo y más de lo que amas. Entonces en cada ínfimo instante te darás cuenta; el disfrute se apoderará de ti y sólo te quedará vivir, siendo libre, libre hasta el fin de tus días. Las ganas de vivir serán máximas.

Es que nos hemos vuelto locos?

He acabado de ver una película y las palabras más necias sobre el ser humano abundan en mi mente. Genocidios, muertes innecesarias, dictaduras sin sentido y que únicamente hacen más daño al pueblo, guerrillas y gobiernos sin escrúpulos... Si ahora os dijera que pensarais en un continente en la actualidad, ¿Cuál diríais? ¿África quizás? Ya os lo digo yo: sí.

Efectivamente, si pensáis en un continente como África todas las palabras que he citado aparecerán en algún lugar, y no hará falta que sea remoto. Además si nos ponemos a pensar, todo y absolutamente todo ese continente es el estado del paso del hombre, que se supone que es del "Primer Mundo"; ¿El resultado? Guerras, genocidios, atrocidades contra seres humanos "diferentes" y todo por culpa del "Primer Mundo" que yo no le pondría ese nombre, ya que de primer mundo sólo tenemos las nuevas tecnologías y cosas más banales que reinan en él. En cambio de los "pobres africanos" todo el mundo se compadece de ellos cuando ve las noticias, Libia sin ir más lejos, o Utus y Tutsis, o La Guerra de Somalia... ¿Es que nunca se va a remediar lo que se hizo en su momento, durante la supuesta colonización y que luego se vino patas arriba? Pero es que seria tan sencillo si la gente confiara más en las oenegés... Pero claro siempre hay el típico que te dice: no, yo no dono, porque a saber donde va mi dinero... No, si es que en estas oenegés todo está corrompido... ¿Oye, es que a caso lo has probado? Si no te va bien donar, pues haz un voluntariado, o implícate en algún proyecto que veas y sientas en tus propias manos, que puedas ver los resultados. África, el país me da igual, pero creo que tienen mucho que compartir con nosotros, cosas que nos podrían enseñar, cosas que no sabemos, cosas que no pueden compartir porque no tienen Internet y que si pueden llamar han de ahorrar durante mucho tiempo. Y claro, si se hace algo, que sea en forma de de dinero: se destinarán X millones de Euros para que Somalia supere la hambruna que cada día mata a miles de niños en el país Africano.

Creo que se debería acabar ya con el racismo, que no hubiera discriminación sin motivo alguno sobre cualquier individuo, eliminar los prejuicios y juzgar "correctamente" sobre la moral de cada uno, aunque por lo visto, ésta no abunda mucho. También se tendría que proponer un plan especial para turistas, que supongo que al ir muchos lo piensan: cada turista que vaya que se ponga en contacto con alguna ONG y que haga una donación de manera material y personal a algún poblado necesitado de al país que se dirija y si quiere además que ayude.

Seguramente mucha más gente de la que creen lo haría. Pero aún así lo veo complicado.

Pero claro cuando se piensa un destino para ir de vacaciones se dice que África es un continente peligroso, y lo és! Pero hemos de ser nosotros junto con la población nativa, no los gobiernos, quienes lo cambiemos. Nadie irá a Burkina Faso, a Sierra Leona, a Somalia de turista, pero si quiere puede ir con una ONG que son las únicas que pueden ayudarte a ayudar. Quizás se necesiten muchos años y yo no lo vea, porque el ser humano llega a ser muy individualista por el simple hecho de tener que sobrevivir. Y si dejamos de pensar tanto en nosotros y hacemos una pequeña donación, por muy pequeña que sea al -llamado erróneamente así- ¿¿¿Tercer Mundo??? ¿Es que la globalización va a dejar de lado a ese hermoso continente? Es que si se piensa, si cada persona que tuviera un pequeño colchón al mes donara un simple euro al mes, que encima es de un valor incalculable para las monedas de muchos de los paises Africanos, seria como se dice en Catalunya: "Bufar i fer ampolles", vaya muy fácil. Pero claro nos paran por la calle unos señores que van con un chalequito, nos piden que ayudemos y no les hacemos caso, porque muchas, y yo creo que demasiadas veces, tenemos prisa. Aunque sea verdad, no piense en la persona que le para, piense en lo que puede hacer para las personas que hay detrás del que le para. Que tu, te podrías convertir en uno como él, un voluntario que ayuda a personas que no tienen una vida digna, que la vida es un suplicio para ellos.

Pero vamos a lo fácil: encendemos el televisor, nos lamentamos, nos decimos que como puede ser que pase esto en el mundo cuando está tan desarrollado, que como es posible que se comporten así... Y más y más lamentaciones que no llevan a nada.

Muchos o quizás no tantos me diréis: oh, pero es que aquí también hay muchos pobres. Y claro que los hay, ayudemosles también. No estoy diciendo que África sea el único lugar que se tenga que ayudar, pero creo que no me equivoco al decir que es el que más lo necesita.

Al final lo que cuenta es la actitud de cada uno, el tiempo que se le dedique a los que lo necesitan, más que el propio ego y la gran satisfacción -y lo he visto y sentido- que supondrá ayudarles.

Yo, dono X al mes a una ONG y creo que lo hago bien, me informan sobre lo que hacen con mi dinero mes a mes. Me llamaron para aumentar mi cuota y les dije que me dijeran para que serviría. Me lo explicaron y estuve de acuerdo, la aumenté. Ahora el siguiente paso y que seguro que cumpliré y espero que en un período de tiempo no muy lejano es viajar al continente Africano a regalar un poco de mi tiempo haciendo lo que sea, por tal de hacer el bien a personas que no te lo podrán devolver con su tiempo, pero sí te devolverán una sonrisa. No he estado nunca en África pero siento que me gusta y por eso quiero ayudarle. A muchos de vosotros a lo mejor os gusta vuestro barrio, pues adelante pelead por él por eliminar lo que no os guste, ayudad en centros de acogida, dondequiera que sea.

Al final solo queda una palabra: ayudar y sobretodo, disfrutar ayudando.

De millones de combinaciones

La postura no me favorece para escribir, así que me reincorporo, busco la comodidad de mis brazos y que mis manos se puedan posar para escribir de manera ágil.

Siempre después me pregunto: Por qué nunca sabremos el momento en que nos inspiramos? Yo, al menos nunca lo sé. Tanto se me puede ocurrir hablando con unos amigos, en el coche mientras conduzco, tanto da. El hecho es que siempre que me inspiro las manos fluyen como nunca, como si fuera un títere con cuerda, cuerda que da mi mente; una mente que procesa también más rápido de lo normal. Una mente que está dispuesta a escribir y sorprenderme. Porque yo, también me sorprendo cuando escribo. No se porque estoy escribiendo ahora mismo, pero la inspiración ha venido. La inspiración que viene de un lugar recóndito, que parece que venga de otro mundo, del mundo donde las palabras son el todo y que no hay espacio para más. Pues la inspiración es otro estado, un estado similar al trance, dónde uno no controla lo que hace; su cuerpo va por libre. Los artistas decían que eran las musas, diferentes según el arte que practicaras, que te daban esos momentos de inspiración en que les abres las puertas de tu mente para que se sientan libres y ayudarte a desinhibirte. No he creído nunca que uno pueda crear el momento en que aparece la inspiración, es más creo que primero has de tener ese don de practicar bien un arte para que luego aparezca la inspiración. De manera que hay un proceso sucesivo, en que un día sin venir a cuento de nada te pones a practicar lo que sea y ves que te gusta, no sabes porque lo haces pero te gusta. Entonces a medida que aparece más la inspiración en lugares inesperados hacen que el momento sea mágico, todo hace que sea una grata sorpresa de esas hijas de Zeus. La inspiración debe ser como un puzzle que está en tu mente, en constante movimiento, de millones de combinaciones pero piezas muy muy pequeñas. De repente todo el puzzle encaja, no hay más. El momento ha llegado y es entonces cuando te das cuenta, empieza el estado de trance y de tus dedos van saliendo las piezas del puzzle, hasta que descompones el puzzle por completo y acabas el trabajo. Acaba de salir mi última pieza del puzzle.